La 22

Fa anys que sóc clienta de la 22. El 20 d'octubre de 1978, dia en què va obrir les portes per primera vegada, jo tenia 13 anys, els que té ara l'Iu. Amb la gran diferència -cosa que em rebel·lo a acceptar però he de fer, mal em pesi- que l'Iu no s'interessa gens per la lectura, i jo sempre he estat una lectora malaltissa. No puc deixar de llegir tot el que cau a les meves mans. Des del prospecte d'un medicament fins a la publicitat que trobo a la bústia d'una excursió per a avis amb pernil de regal inclòs. M'ha costat quaranta anys acceptar que no passa res si un llibre no m'agrada i el deixo a mitges. Fins fa poc, tots els llibres que he comprat o m'han regalat, els he llegit sencers. Ara ja no. Els anys t'ensenyen a valorar més el poc temps lliure de què disposes i a invertir-lo en allò que val la pena realment.

El que deia, però, de la 22. Que fa gairebé 30 anys que en sóc clienta, i gosaria dir que també en fa una bona pila que amb en Guillem, ànima de la 22, ens apreciem mútuament. Ara no hi vaig tan sovint, perquè no visc habitualment a Girona, i el darrer dia que hi vaig anar, a més d'encarregar el darrer Harry Potter, en català i que no llegiré però que vull tenir a la biblioteca, vaig comprar el llibre d'en Guillem, Demà serà un altre dia. Em va fer molta il·lusió que me'l dediqués i vaig llegir-lo diumenge passat, durant els trajectes i a estones mortes entre acte i acte electoral.

Em va agradar. Em va agradar sentir de primera mà les històries d'aquella gent que movia -i mou- bona part del que es cou a Girona culturalment parlant. D'aquella gent un parell de generacions més gran que jo i que, aquell any 1978, quan en sentia parlar ja em feien sospirar per entrar en el seu món. Amb algunes persones la vida m'ha regalat de tenir-hi, ara, una certa relació personal. A d'altres les continuo seguint en la distància.

La 22 ha estat la meva llibreria des de sempre. Recordo encara un dels millors regals de reis de la meva vida: un lot de llibres d'Edicions 62 que la meva padrina, de qui sóc força pastada, va comprar-m'hi. Vaig tenir lectura per dies... Vaig descobrir Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Montserrat Roig, que hi havia Rodoreda més enllà de la plaça del Diamant. La plaça del Diamanat, aquell llibre que amb dotze o tretze anys la mare em va ensenyar en un prestatge de casa i, coneixedora de la meva debilitat per la lectura, em va dir que no se m'acudís d'agafar-lo, que no era apropiat per a la meva edat. Per descomptat que em va faltar temps per devorar-lo d'amagat de tothom. Amb els anys l'he rellegit diverses vegades.

En Guillem, el dia que hi vaig comprar el llibre, en veure la targeta de client vella i rebregada em va dir que no calia que me'n fes una de nova, que ja era clienta de tota la vida i que com que ara hi anava poc, ja em faria el descompte directament. I me'n vaig anar amb el seu llibre i un petit nus a l'estómac, com si m'haguessin pres alguna cosa important però sense saber encara el què.

Quan vaig tornar-hi dilluns passat a recollir el Potter vam comentar que ja havia llegit Demà serà un altre dia i en vam xerrar una estona. Sempre és un plaer parlar amb en Guillem. De sobte vaig saber com desfer aquella angunieta que em papallonejava des del darrer dia que ens havíem vist: "Guillem, vull targeta de client. Ja sé que vinc poc, i si em caduca i perdo la bonificació, m'és igual, però sempre l'he tinguda i no vull deixar de tenir-la". En Guillem es va ajupir i la va treure, ja feta amb el meu nom, de sota el taulell. Ell només va dir "M'agrada que em diguis això". I jo només vaig somriure.

No és el mateix vendre llibres que ser un llibreter; i no tots els llibreters són amics dels seus clients; i no tots els llibreters amics dels clients saben regalar, a vegades, aquests instants gairebé màgics barreja de complicitat, d'agraïment, fruit del temps.

(Le Métèque, Georges Moustaki, 1968)